A cura di Taras66
Pubblicato il 20/11/2005
La pronuncia del latino costituisce un argomento che ha sempre appassionato gli studiosi da tempo immemorabile. Se il latino non è più parlato non sarebbe possibile conoscere la vera pronuncia della lingua dei nostri padri. Questa è l'opinione corrente. Tuttavia gli studiosi non si sono mai arresi di fronte ad una questione del genere, dando in sostanza due interpretazioni, entrambi accettate. Qui ne mostriamo una, in un collegamento audio molto interessante con un docente della università statale del Minnesota, il quale ci legge un passo dell'Eneide di Virgilio.
La pronuncia del Latino ha sempre rappresentato un
motivo di discussione non solo fra gli studiosi, ma anche fra gli stessi
studenti. Si sa che esistono due tendenze, ovvero due scuole che indicano quale
dovrebbe essere la corretta pronuncia del latino, cioé la lettura c.d.
ecclesiastica, tipica del latino letto e parlato dalla chiesa, e la
c.d. pronuncia restituta, che rappresenterebbe la pronuncia del latino
parlato al tempo dei Romani. Ovviamente nel tempo ha prevalso la prima
interpretazione, almeno in Italia, in virtù del fatto che qui la Chiesa
cattolica è sempre stata molto attiva nei rapporti con il popolo. Ho trovato casualmente un esempio di lettura su Internet, dovuto al prof.
Robert P. Sonkowsky, docente della Università statale del Minnesota. E' un
esempio di pronuncia restituta, la quale, pur meno seguita in Italia, è
tuttavia un esempio da tener presente. Si noti la lettura separata dei dittonghi
«ae» e «oe», come pure la pronuncia del fonema «tia» e «tio».
Mi è sembrata
interessante questo esempio anche e soprattutto per la presenza dell'audio quale
strumento didattico di notevole efficacia.
Ascolta la registrazione cliccando sul
link:Eneide (è richiesto Real
Player)
|
Arma virumque canō, Trōiae quī prīmus ab ōrīs |
|
|
Ītaliam, fātō profugus, Lāvīniaque vēnit |
|
|
lītora, multum ille et terrīs iactātus et altō |
|
|
vī superum saevae memorem Iūnonis ob īram; |
|
|
multa quoque et bellō passus, dum conderet urbem, |
5 |
|
īnferretque deōs Latiō, genus unde Latīnum, |
|
|
Albānīque patrēs, atque altae moenia Rōmae. |
|
|
Mūsa, mihī causās memorā, quō nūmine laesō, |
|
|
quidve dolēns, rēgīna deum tot volvere cāsūs |
|
|
insignem pietāte virum, tot adīre labōrēs |
10 |
|
impulerit. Tantaene animīs caelestibus īrae? |
|
|
Urbs antīqua fuit, Tyriī tenuēre colōnī, |
|
|
Karthāgō, Italiam contrā Tiberīnaque longē |
|
|
ōstia, dīves opum studiīsque asperrima bellī; |
|
|
quam Iūnō fertur terrīs magis omnibus ūnam |
15 |
|
posthabitā coluisse Samō; hīc illius arma, |
|
|
hīc currus fuit; hoc rēgnum dea gentibus esse, |
|
|
sī quā fāta sinant, iam tum tenditque fovetque. |
|
|
Prōgeniem sed enim Trōiānō ā sanguine dūcī |
|
|
audierat, Tyriās ōlim quae verteret arcēs; |
20 |
|
hinc populum lātē rēgem bellōque superbum |
|
|
venturūm excidiō Libyae: sīc volvere Parcās. |
|
|
Id metuēns, veterisque memor Sāturnia bellī, |
|
|
prīma quod ad Trōiam prō cārīs gesserat Argīs? |
|
|
necdum etiam causae īrārum saevīque dolōrēs |
25 |
|
exciderant animō: manet altā mente repostum |
|
|
iūdicium Paridis sprētaeque iniūria fōrmae, |
|
|
et genus invīsum, et raptī Ganymēdis honōrēs? |
|
|
hīs accēnsa super, iactātōs aequore tōtō |
|
|
Trōas, rēliquiās Danaum atque immītis Achillī, |
30 |
|
arcēbat longē Latiō, multōsque per annōs |
|
|
errābant, āctī fātīs, maria omnia circum. |
|
|
Tantae mōlis erat Rōmānam condere gentem! |
|
|
Vix ē cōnspectū Siculae tellūris in altum |
|
|
vēla dabant laetī, et spūmās salis aere ruēbant, |
35 |
|
cum Iūnō, aeternum servāns sub pectore volnus, |
|
|
haec sēcum? Mēne inceptō dēsistere victam, |
|
|
nec posse Ītaliā Teucrōrum āvertere rēgem? |
|
|
Quippe vetor fātīs. Pallasne exūrere classem |
|
|
Argīvum atque ipsōs potuit submergere pontō, |
40 |
|
ūnius ob noxam et furiās Āiācis Oīleī? |
|
|
Ipsa, Iovis rapidum iaculāta ē nūbibus ignem, |
|
|
disiēcitque ratēs ēvertitque aequora ventīs, |
|
|
illum expirantem trānsfixō pectore flammās |
|
|
turbine corripuit scopulōque īnfīxit acūtō. |
45 |
|
Ast ego, quae dīvum incēdō rēgīna, Iovisque |
|
|
et soror et coniūnx, ūnā cum gente tot annōs |
|
|
bella gerō! Et quisquam nūmen Iūnōnis adōret |
|
|
praetereā, aut supplex āris impōnet honōrem? |